Mixu en singular: Santi Priego

“Recordo que a l’escola tenia molta facilitat per tocar la flauta dolça. Però molta. No em feia falta estudiar cap partitura per presentar-me a un examen; anava allí, el feia, i no em plantejava res més. Suposo que era massa jove per ser conscient que tenia una habilitat innata per fer música amb aquell cilindre de fusta perforat. Recordo també que tenia més ànsies d’experimentar els sons que m’oferia aquell tub, que d’intentar recordar les peces que estudiàvem a l’escola. Curiosament, llegia partitures amb total normalitat, cosa que a dia d’avui no sé fer.... En aquests moments, una partitura em suposa un perfecte manual de rentadora escrit en xinès. No deixo de pensar que és una llosa que arrossego.

El pas del cilindre al pernil amb cordes.... no ho recordo del tot bé.... però diria que va ser quan tenia 12 o 13 anys. Em vaig enfilar dalt d’un armari del garatge dels meus pares perquè sentia la curiositat, d’entre els mil trastos que hi havia, d’obrir una funda escocesa de guitarra. Es tractava d’una antiga Juan Estruch de l’època de la mili del meu pare, amb més forats i marques de guerra que Napoleó. De tant en tant li treia la pols per apallissar les tres cordes que li quedaven en peu. Encara recordo aquella primera sensació.

Un parell d’anys més tard, motivat pels càntics de la missa dels diumenges i el meu inici com a monitor de colònies d’estiu, vaig dir a casa meva que volia tocar la guitarra. Com que la del meu pare no es mantenia en peu, em van comprar una guitarra clàssica que encara conservo. Les primeres lliçons em serviren per aprendre els acords bàsics. Anava a classes amb el meu amic Marçal, amb el que un o dos anys més tard vam formar el primer grup de música, sense nom i sense pràcticament futur. Tenia llavors 15 o 16 anys. Més tard vam intentar crear una nova formació, que també va patir el mateix destí...

Vaig deixar refredar la cosa gairebé un parell d’anys... i per casualitats de la vida, en una de les meves primeres feines, coincidirem vàries persones que tocàvem la guitarra i un que tocava la bateria. Vaig enganyar a un tal Ramon, que ja en aquella època demostrava tenir un gran domini de l’instrument i un millor gust musical, i després d’anades i vingudes, sorgí el primer projecte amb continuïtat: Nido Malo. Teníem energia, il·lusió, ganes, malgrat ens faltava acabar de sonar bé, sobretot a la primera època. Anys més tard, s’incorporà al grup la Sandra, un petit diamant en brut sense experiència, però amb molt potencial. NidoMalo va tenir un cicle de vida d’uns 10 anys, amb forces concerts a l’esquena i quatre gravacions que malauradament no arribaren a molt públic, però va ser fantàstic viure-ho.

Nido Malo desembocà en 2mist, incorporant dues persones noves i un enfoc diferent: hard rock en anglès. En paral·lel, durant dos anys aproximadament, vaig combinar 2mist amb Salem, on n’era el vocalista, igual que en Ramon que era el baixista en ambdós grups. 2mist va tenir un cicle de vida d’uns 8 anys, amb concerts i gravacions que sempre perduraran a la meva memòria. Va ser un projecte seriós i molt emocional. Em va fer madurar com a persona i com a músic, i em despertà la necessitat de millorar el meu equip tècnic per tal de cercar el meu so. Era tan important per tots que ningú en volia posar fi, però la vida ens portava a tots per camins diferents i estar junts ens feia més mal que bé. Amb molta recança arribà l’últim sospir, malgrat penso que a la música l’últim alè sempre està per arribar.

Ja en l’última oportunitat que ens donàvem, doncs tot es torna complicat a mesura que et fas gran, vam aconseguir amb en Ramon engegar a finals del 2010 el projecte actual: Mixu. Un projecte que –com segurament tots– sento molt meu i que em suposa un gran repte personal, ja que és el primer cop que estic com a únic guitarra en un grup. Intento exigir-me –dintre de les meves limitacions– el màxim possible tant a nivell de so com a nivell creatiu. La fórmula pot semblar senzilla, malgrat no ho és: il·lusió de primer dia, bons companys, un xic d’experiència i moltes ganes de tot, en especial de fer música que arribi al màxim de gent possible. Menys és més, una dicotomia perfecta. Una sinergia i una química palpable entre nosaltres i la nostra música que es propaga automàticament a qui ens escolta.

Amb Mixu anem pas a pas, i amb bona lletra, intentant gestionar el poc temps que tenim de la millor forma possible. El 2013 ha significat l’any de les gravacions, ja que hem auto editat el nostre primer treball d’onze temes propis, anomenat Sinergia (2013), i a finals de desembre hem gravat 4 temes nous que segurament inclourem a mode d’EP. En paral·lel, estem adaptant les nostres cançons al format acústic per tal d’obrir noves portes, a més a més d’intentar potenciar la nostra presència a les xarxes i a l’entorn virtual. Desitjo el millor a Mixu. I desitjo que qui ens escolti ho gaudeixi de la mateixa forma en què ho fem nosaltres, que us asseguro que no és poca.

Com veieu... la música és una constant a la meva vida, és pura màgia, i sempre vinculada a l’amistat. Han passat 21 anys des que em vaig enfilar dalt d’un armari, i continuo amb les mateixes ganes –si no més– d’agafar de nou la guitarra per no deixar-la mai. Em llevo pensant en música, i me’n vaig a dormir de la mateixa manera, poca broma, és inevitable. Convertir la meva passió en la meva vida seria el meu somni, una utopia potser llunyana, però mai impossible. Tan de bo trobeu un piló com el que jo tinc el plaer de tenir.”

Santi Priego de los Rios (Vic, 1977)