Guitarrista vocacional,
baixista per necessitat.
“Si hagués de posar una data d’inici al meu periple
musical, el cert és que no sabria per on començar. Recordo vagament aquelles
classes extraescolars de guitarra al col·legi del Roser, amb la Rosalia de mestra,
monitora, com vulgueu dir-ne. Jo, en aquells temps, tindria poc més de 5 o 6
anyets i com que mai m’he caracteritzat per la meva gran estatura, la guitarra
em treia gairebé un pam d’alçada i amb prou feines la podia abraçar per tal de
polsar-ne les cordes. Sí, crec que allí és on va començar tot. En aquelles
classes on la guitarra de la mestra, amb una cigarreta fumejant que
s’aguantava al cap de munt, entre les
cordes, donava l’efecte que l’instrument
adquiria qualitats humanes i fumava. Quins temps aquells, els mestres fumaven a
les classes! Que recordi, d’aquells primers anys amb la guitarra a les mans poc
profit en vaig treure, però van servir per començar a despertar l’instint
musical que habitava en el meu interior.
“Fent camí per la vida...”
Un dels himnes de la cultura cumba va marcar tota una època en la meva
trajectòria musical preadolescent. Amb el grup de guitarres de l’aula de
cultura, dirigit per la Fina Verdaguer a qui li dec els primers acords rascats
amb una guitarra, vam començar a fer algunes audicions i concerts, però el que
no podia faltar cada diumenge era la nostra col·laboració amb la parròquia de
Sant Julià. Així doncs, a les dotze del migdia tots els feligresos podien
gaudir, suposo que en podríem dir així, dels nostres sacres càntics. No vam
arribar al “top ten” de les llistes d’èxits però teníem el públic assegurat. El
que també vam assegurar va ser una bona amistat amb alguns companys i companyes
del grup de guitarres.
Entrada l’adolescència,
i pensant que amb una guitarra elèctrica a les mans podries arribar a ser el
“Hendrix” dels 90, vam ser prou agosarats per formar el primer grup de música
Rock, o almenys això preteníem en Miquel, la Judit, la Núria i jo. Dic
preteníem perquè dubto que la cosa sonés a rock, de fet dubto que la cosa
sonés. Els Thoss, així ens fèiem anomenar, érem dues veus de noia i els
dos vailets tocant la guitarra... No teníem ni baixista ni bateria! Veient que érem tant agosarats i motivats però tenint clar que la cosa no
acabava de sonar vam decidir incorporar un bateria. Quins són els contactes que
pot tenir d’un adolescent a l’hora de buscar un bateria pel grup? Doncs, com no
podria ser d’altra manera, els companys de l’institut. D’aquesta manera apareix
en Josep Maria. Va ser una gran troballa aquell xicot, a part de bateria tenia
un pare músic que tocava el baix amb els Brillants,
una orquestra d’aquelles de balls de saló, que assajaven a casa seva. Això
suposà una empenta pel grup, ja que teníem el tema local d’assaig resolt i a
més a més els amplificadors i instruments a la nostra disposició.
Va ser entre aquelles
quatre parets del local d’assaig de casa en Josep Maria on vaig tenir el primer
contacte amb les quatre cordes d’un baix elèctric. Potser per influència dels Brillants, potser perquè vam veure que
era una manera de començar a guanyar uns dinerons amb la música, el grup Thoss
va evolucionar i va néixer la Parambana: grup dedicat a la música de ball i a les versions. En
aquesta formació ja havia deixat la guitarra i estava de baixista.
Paral·lelament, va ser
quan en Santi em va demanar si volia formar part d’un projecte musical que
estaven gestant. Aquest més endavant prendria el nom de Nido Malo. Un grup on tothom es disputava el paper de guitarra
(potser perquè lliguen més!) i ningú volia tocar el baix. El baix era aquell
instrument repudiat que hom s’anava passant depenent del tema que toqués. Per
tant, encara no estaven ben definits els rols de cada músic exceptuant el
bateria, és clar. Finalment, un servidor, guitarrista vocacional i baixista per
necessitat, vaig assumir el paper de baixista tot i que no lligués tant. Era
més selectiu...
Com que els baixistes
anàvem i anem escassos, mentre exercia a Nido
Malo en una reunió d’un concurs, em van conèixer els Clonik Dolly,
actuals Salem, formació a la qual vaig entrar més endavant. I
precisament en un concert dels Salem
(sí, tothom té un passat heavy), l’Aitor, el tècnic de so d’aquell concert, em
va seduir per un projecte que es movia entre el rock simfònic i progressiu. No
em vaig poder resistir. I ja em teniu tocant el baix amb els Full Duplex.
Banda de grans músics i amb el que vam guanyar la 1ª Mostra de música deManlleu (2004). Aquesta agrupació es va dissoldre malauradament però amb
alguns dels seus excomponents, encara ara compartim assajos i escenaris sota el
nom d’Andròmina.
Els que em coneixen
pensaran, com és que encara no he parlat de 2mist? La resposta és
senzilla. Per no repetir-me i tenint en compte que en Santi i la Sandra ja han
explicat abastament aquest projecte, crec que jo no ho podria fer millor. Però
s’ha de tenir en comte que no podríem entendre els actuals Mixu sense conèixer l’herència aportada pels membres de 2mist.
A dia d’avui, Andròmina
i Mixu són els grups que m’omplen les hores d’assajos, bon rotllo,
amistat i música. Són moltes coses compartides amb tots ells: concerts,
quilòmetres a la carretera, gravacions, hores mortes, àpats...
Les meves inquietuds i
les ganes d’experimentar amb la música encara són plenament vigents. Una mostra
d’això n’és el meu actual vincle amb el duet de música electrònica Bytheface.
Resumint, aquesta és la
història d’un guitarrista que ha acabat essent baixista i amb molt d’orgull. Continuo
sent més selectiu.”
Ramon Morera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada