Proper concert: 3 de maig al Bar la Goleta

                         Cartel definitivo del concierto.

                          Cartel provisional realizado por Mixu

Mixu en singular: Ramon Morera

Guitarrista vocacional, baixista per necessitat. 

“Si hagués de posar una data d’inici al meu periple musical, el cert és que no sabria per on començar. Recordo vagament aquelles classes extraescolars de guitarra al col·legi del Roser, amb la Rosalia de mestra, monitora, com vulgueu dir-ne. Jo, en aquells temps, tindria poc més de 5 o 6 anyets i com que mai m’he caracteritzat per la meva gran estatura, la guitarra em treia gairebé un pam d’alçada i amb prou feines la podia abraçar per tal de polsar-ne les cordes. Sí, crec que allí és on va començar tot. En aquelles classes on la guitarra de la mestra, amb una cigarreta fumejant que s’aguantava  al cap de munt, entre les cordes, donava l’efecte que  l’instrument adquiria qualitats humanes i fumava. Quins temps aquells, els mestres fumaven a les classes! Que recordi, d’aquells primers anys amb la guitarra a les mans poc profit en vaig treure, però van servir per començar a despertar l’instint musical que habitava en el meu interior.    

“Fent camí per la vida...” Un dels himnes de la cultura cumba va marcar tota una època en la meva trajectòria musical preadolescent. Amb el grup de guitarres de l’aula de cultura, dirigit per la Fina Verdaguer a qui li dec els primers acords rascats amb una guitarra, vam començar a fer algunes audicions i concerts, però el que no podia faltar cada diumenge era la nostra col·laboració amb la parròquia de Sant Julià. Així doncs, a les dotze del migdia tots els feligresos podien gaudir, suposo que en podríem dir així, dels nostres sacres càntics. No vam arribar al “top ten” de les llistes d’èxits però teníem el públic assegurat. El que també vam assegurar va ser una bona amistat amb alguns companys i companyes del grup de guitarres.

Entrada l’adolescència, i pensant que amb una guitarra elèctrica a les mans podries arribar a ser el “Hendrix” dels 90, vam ser prou agosarats per formar el primer grup de música Rock, o almenys això preteníem en Miquel, la Judit, la Núria i jo. Dic preteníem perquè dubto que la cosa sonés a rock, de fet dubto que la cosa sonés. Els Thoss, així ens fèiem anomenar, érem dues veus de noia i els dos vailets tocant la guitarra... No teníem ni baixista ni bateria! Veient que érem tant agosarats i motivats però tenint clar que la cosa no acabava de sonar vam decidir incorporar un bateria. Quins són els contactes que pot tenir d’un adolescent a l’hora de buscar un bateria pel grup? Doncs, com no podria ser d’altra manera, els companys de l’institut. D’aquesta manera apareix en Josep Maria. Va ser una gran troballa aquell xicot, a part de bateria tenia un pare músic que tocava el baix amb els Brillants, una orquestra d’aquelles de balls de saló, que assajaven a casa seva. Això suposà una empenta pel grup, ja que teníem el tema local d’assaig resolt i a més a més els amplificadors i instruments a la nostra disposició.

Va ser entre aquelles quatre parets del local d’assaig de casa en Josep Maria on vaig tenir el primer contacte amb les quatre cordes d’un baix elèctric. Potser per influència dels Brillants, potser perquè vam veure que era una manera de començar a guanyar uns dinerons amb la música, el grup Thoss va evolucionar i va néixer la Parambana: grup dedicat a la música de ball i a les versions. En aquesta formació ja havia deixat la guitarra i estava de baixista.

Paral·lelament, va ser quan en Santi em va demanar si volia formar part d’un projecte musical que estaven gestant. Aquest més endavant prendria el nom de Nido Malo. Un grup on tothom es disputava el paper de guitarra (potser perquè lliguen més!) i ningú volia tocar el baix. El baix era aquell instrument repudiat que hom s’anava passant depenent del tema que toqués. Per tant, encara no estaven ben definits els rols de cada músic exceptuant el bateria, és clar. Finalment, un servidor, guitarrista vocacional i baixista per necessitat, vaig assumir el paper de baixista tot i que no lligués tant. Era més selectiu...

Com que els baixistes anàvem i anem escassos, mentre exercia a Nido Malo en una reunió d’un concurs, em van conèixer els Clonik Dolly, actuals Salem, formació a la qual vaig entrar més endavant. I precisament en un concert dels Salem (sí, tothom té un passat heavy), l’Aitor, el tècnic de so d’aquell concert, em va seduir per un projecte que es movia entre el rock simfònic i progressiu. No em vaig poder resistir. I ja em teniu tocant el baix amb els Full Duplex. Banda de grans músics i amb el que vam guanyar la 1ª Mostra de música deManlleu (2004). Aquesta agrupació es va dissoldre malauradament però amb alguns dels seus excomponents, encara ara compartim assajos i escenaris sota el nom d’Andròmina.

Els que em coneixen pensaran, com és que encara no he parlat de 2mist? La resposta és senzilla. Per no repetir-me i tenint en compte que en Santi i la Sandra ja han explicat abastament aquest projecte, crec que jo no ho podria fer millor. Però s’ha de tenir en comte que no podríem entendre els actuals Mixu sense conèixer l’herència aportada pels membres de 2mist. 

A dia d’avui, Andròmina i Mixu són els grups que m’omplen les hores d’assajos, bon rotllo, amistat i música. Són moltes coses compartides amb tots ells: concerts, quilòmetres a la carretera, gravacions, hores mortes, àpats...

Les meves inquietuds i les ganes d’experimentar amb la música encara són plenament vigents. Una mostra d’això n’és el meu actual vincle amb el duet de música electrònica Bytheface.

Resumint, aquesta és la història d’un guitarrista que ha acabat essent baixista i amb molt d’orgull. Continuo sent més selectiu.”

Ramon Morera

Una imatge val més que 1000 paraules/ Una imagen vale más que 1000 palabras...

Mixu en singular: Santi Priego

“Recordo que a l’escola tenia molta facilitat per tocar la flauta dolça. Però molta. No em feia falta estudiar cap partitura per presentar-me a un examen; anava allí, el feia, i no em plantejava res més. Suposo que era massa jove per ser conscient que tenia una habilitat innata per fer música amb aquell cilindre de fusta perforat. Recordo també que tenia més ànsies d’experimentar els sons que m’oferia aquell tub, que d’intentar recordar les peces que estudiàvem a l’escola. Curiosament, llegia partitures amb total normalitat, cosa que a dia d’avui no sé fer.... En aquests moments, una partitura em suposa un perfecte manual de rentadora escrit en xinès. No deixo de pensar que és una llosa que arrossego.

El pas del cilindre al pernil amb cordes.... no ho recordo del tot bé.... però diria que va ser quan tenia 12 o 13 anys. Em vaig enfilar dalt d’un armari del garatge dels meus pares perquè sentia la curiositat, d’entre els mil trastos que hi havia, d’obrir una funda escocesa de guitarra. Es tractava d’una antiga Juan Estruch de l’època de la mili del meu pare, amb més forats i marques de guerra que Napoleó. De tant en tant li treia la pols per apallissar les tres cordes que li quedaven en peu. Encara recordo aquella primera sensació.

Un parell d’anys més tard, motivat pels càntics de la missa dels diumenges i el meu inici com a monitor de colònies d’estiu, vaig dir a casa meva que volia tocar la guitarra. Com que la del meu pare no es mantenia en peu, em van comprar una guitarra clàssica que encara conservo. Les primeres lliçons em serviren per aprendre els acords bàsics. Anava a classes amb el meu amic Marçal, amb el que un o dos anys més tard vam formar el primer grup de música, sense nom i sense pràcticament futur. Tenia llavors 15 o 16 anys. Més tard vam intentar crear una nova formació, que també va patir el mateix destí...

Vaig deixar refredar la cosa gairebé un parell d’anys... i per casualitats de la vida, en una de les meves primeres feines, coincidirem vàries persones que tocàvem la guitarra i un que tocava la bateria. Vaig enganyar a un tal Ramon, que ja en aquella època demostrava tenir un gran domini de l’instrument i un millor gust musical, i després d’anades i vingudes, sorgí el primer projecte amb continuïtat: Nido Malo. Teníem energia, il·lusió, ganes, malgrat ens faltava acabar de sonar bé, sobretot a la primera època. Anys més tard, s’incorporà al grup la Sandra, un petit diamant en brut sense experiència, però amb molt potencial. NidoMalo va tenir un cicle de vida d’uns 10 anys, amb forces concerts a l’esquena i quatre gravacions que malauradament no arribaren a molt públic, però va ser fantàstic viure-ho.

Nido Malo desembocà en 2mist, incorporant dues persones noves i un enfoc diferent: hard rock en anglès. En paral·lel, durant dos anys aproximadament, vaig combinar 2mist amb Salem, on n’era el vocalista, igual que en Ramon que era el baixista en ambdós grups. 2mist va tenir un cicle de vida d’uns 8 anys, amb concerts i gravacions que sempre perduraran a la meva memòria. Va ser un projecte seriós i molt emocional. Em va fer madurar com a persona i com a músic, i em despertà la necessitat de millorar el meu equip tècnic per tal de cercar el meu so. Era tan important per tots que ningú en volia posar fi, però la vida ens portava a tots per camins diferents i estar junts ens feia més mal que bé. Amb molta recança arribà l’últim sospir, malgrat penso que a la música l’últim alè sempre està per arribar.

Ja en l’última oportunitat que ens donàvem, doncs tot es torna complicat a mesura que et fas gran, vam aconseguir amb en Ramon engegar a finals del 2010 el projecte actual: Mixu. Un projecte que –com segurament tots– sento molt meu i que em suposa un gran repte personal, ja que és el primer cop que estic com a únic guitarra en un grup. Intento exigir-me –dintre de les meves limitacions– el màxim possible tant a nivell de so com a nivell creatiu. La fórmula pot semblar senzilla, malgrat no ho és: il·lusió de primer dia, bons companys, un xic d’experiència i moltes ganes de tot, en especial de fer música que arribi al màxim de gent possible. Menys és més, una dicotomia perfecta. Una sinergia i una química palpable entre nosaltres i la nostra música que es propaga automàticament a qui ens escolta.

Amb Mixu anem pas a pas, i amb bona lletra, intentant gestionar el poc temps que tenim de la millor forma possible. El 2013 ha significat l’any de les gravacions, ja que hem auto editat el nostre primer treball d’onze temes propis, anomenat Sinergia (2013), i a finals de desembre hem gravat 4 temes nous que segurament inclourem a mode d’EP. En paral·lel, estem adaptant les nostres cançons al format acústic per tal d’obrir noves portes, a més a més d’intentar potenciar la nostra presència a les xarxes i a l’entorn virtual. Desitjo el millor a Mixu. I desitjo que qui ens escolti ho gaudeixi de la mateixa forma en què ho fem nosaltres, que us asseguro que no és poca.

Com veieu... la música és una constant a la meva vida, és pura màgia, i sempre vinculada a l’amistat. Han passat 21 anys des que em vaig enfilar dalt d’un armari, i continuo amb les mateixes ganes –si no més– d’agafar de nou la guitarra per no deixar-la mai. Em llevo pensant en música, i me’n vaig a dormir de la mateixa manera, poca broma, és inevitable. Convertir la meva passió en la meva vida seria el meu somni, una utopia potser llunyana, però mai impossible. Tan de bo trobeu un piló com el que jo tinc el plaer de tenir.”

Santi Priego de los Rios (Vic, 1977)

Mixu en singular: Sandra Valverde

"Vaig néixer a Vic el maig del 1980 i sempre m’he interessat per la música de forma molt personal i autodidacta. Es podria dir que sóc la típica persona que cantava a la dutxa i alguna vegada s’atrevia a fer-ho en petit comitè. I gràcies a aquest últim pas, unes orelles agraïdes van donar-me a conèixer. Va ser llavors que vaig decidir presentar-me al meu primer càsting, l’inici de tot el que he viscut fins ara a nivell musical.

El primer projecte musical que vaig encetar va ser als 20 anys amb Nido Malo, un  grup jove de la comarca d’Osona que encara s’estava definint pel que fa a estil i formació. Va ser en aquell moment que vaig conèixer en Ramon Morera i en Santi Priego. Al llarg de tots aquests anys, tots tres hem compartit grup i experiència amb altres músics, una de les raons per les quals ens vam canviar el nom per 2Mist i finalment pel de Mixu. Hem passat per l’anglès, el català i el castellà, però al final vam escollir aquest últim. Sempre hem creat temes propis, molts dels quals es van enregistrar però mai es van difondre. Junts hem indagat en tots els estils que ens definien individualment, fins arribar a l’estil que actualment mostrem: temes rockers, amb tocs de pop i funky. I és el 2010 que neix Mixu, just quan s’incorpora en Joel Barcons. La bona connexió entre tots nosaltres faria néixer el nostre primer treball el 2013: “Sinergia”.

Sobre l’any 2004, vaig començar a participar paral·lelament en un altre projecte musical en versió acústica amb en Manel Manzano: el duo The Pain. A partir d’aquell moment, la meva experiència musical es mouria entre el món elèctric i l’acústic. Actualment, aquesta formació acústica de versions la compartim també amb en Ramon Cots Solà  i ens anomenem El Replà.

L’any 2010 vaig començar amb en Juli Piris un altre projecte de música de ball. Havia de ser quelcom puntual però finalment n’ha sorgit el trio Apple Tree juntament amb en Manel Manzano. Es podria definir com un format d’estiu, època en que ens deixem veure per alguna festa major.

Des dels meus inicis, puc afirmar que he gaudit d’un centenar d’actuacions sumant tots els projectes i cap d’elles ha estat igual. Amb Mixu puc representar el meu jo més rocker; amb El Replà la meva versió més intimista; i amb Apple Tree, explorar la meva part més interpretativa.

La música per mi seria com una necessitat biològica, ja que sense ella, la meva existència diària tindria menys sentit. I sobretot, vull que la música em faci gaudir i faci gaudir a qui l’escolta. Seria, personalment, l’objectiu principal de participar en aquests projectes. També em definiria com una persona enamorada de la vida, de la natura i de les bones intencions. Gaudir amb companyia del meu entorn seria la meva fita."

Sandra